Vida intel·ligible?

Moltes vegades ens hem trobat davant una situació que ens ha descol·locat i fins i tot estabornit una mica. Al davant teníem una persona que no sabíem com definir. Hem utilitzat adjectius i perífrasis, hem comparat i definit pel negatiu (pel que no és). Hem intentat posar-nos a la seva pell i, amb tota la bona intenció, hem dit allò de “Si jo fos ella…”.

Però “ella” no sóc jo. Jo no puc dir les altres persones segons com jo em dic. “Elles” són “elles” i “jo” sóc “jo”, i sovint m’adono que no “em dic” igual segons el moment del dia i les interaccions que hi he tingut.

Diu Judith Butler:

Uno de los temas que más me preocupan son los siguientes tipos de preguntas: ¿qué constituye una vida inteligible y qué no, y cómo las suposiciones acerca del género y la sexualidad normativos deciden por adelantado lo que pasará a formar parte del campo de lo “humano” y de lo “vivible”? Dicho de otra forma, ¿cómo actúan las suposiciones del género normativo para restringir el campo mismo de la descripción que tenemos de lo humano? ¿Por qué medio advertimos este poder demarcador, y con qué medios lo transformamos?  (Butler, J. (2007). El género en disputa. Barcelona: Paidós, p. 26)

És important ser intel·ligible, perquè en la nostra societat, en la mesura que t’entenen… ets.

Sense etiqueta, norma admesa, grup/grups de pertinença, definició positiva o negativa, sense nom… no ets, no existeixes.

Tothom ens hem anat adaptant a les intel·ligibilitats que ens envolten per una necessitat vital d’existir. Més o menys trencadores, revolucionàries i, fins i tot, submises. Aquesta adaptació l’hem feta pel mateix que respirem, si no ens reconeixen… morim a la comunitat i no ens queda més remei que marxar-ne. Pensem-hi, perquè algunes “marxes” són traumàtiques, definitives i molt injustes.

Hem pensat perquè en alguns grups, de cop hi volta s’hi afegeixen molts membres, o se’n desadhereixen? Hem revisat la forma d’anomenar que té aquell col·lectiu, aquella comunitat?

Els grans canvis de mentalitat i d’estructures apareixen en el moment en què hi ha nous noms, noves formes d’entendre i de veure nous conceptes, noves “intel·ligibilitats”. És traumàtic per una societat reconèixer una nova identitat, una nova forma d’entendre la vida. O potser no és tan nou? Potser ho havíem ofegat perquè no ens havíem adonat que existia? I ens sembla traumàtic perquè ens remou els nostres fonaments?

Proposo, amb Butler, que l’evolució no vingui a batzegades i revolucions, que no ens calgui processos traumàtics per afegir noms a identitats. Proposo que fem l’esforç ingent de viure i conviure oberts a tot nom, més encara, veure persones i no haver de donar més nom que el seu propi, sense adjectius, sexes, gèneres, cultures, aficions musicals…

Anuncis

Quant a kimpwanza

Educació social. Gestió i formació de voluntariat. Inclusió social. Participació.
Aquesta entrada s'ha publicat en Autoconsciència, diversitat, Uncategorized i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s